Setmana condensada

Aquesta ha estat una setmaneta força moguda per a mi. De primer la feina, a la qual vaig corcoll. Si se’m veu treballar, hi ha ocasions en les que semblo una persona hiperactiva (que no ho soc pas!) amb sobredosis de cafeïna! Dins del espai que ja vaig ensenyar una vegada fent fins a 6 equips simultàniament, (o més, si hi han portàtils i sobretaules) tot plegat “supervisat” (és un dir perquè no te ni idea res) pel meu boss, i per cert aparentment valorat per tothom, menys ell (que després de tot seria el que comptaria més).

La foto no és actual, és del plàcid agost, quan tenia temps de crear blogs, endreçar el zulo i fer fotos... (snif...) Imagineu lo mateix però amb moltes caixes apilades a la esquerra i a on està la camara, la estanteria molt plena (4 equips per sobre del monitor i 6 per sota), amb un altre equip sobre lo marró que hi ha entre la taula i la estanteria, i a mi com un boig saltant d'equip a equip i us en fareu una idea aproximada del que faig.

El dilluns, entrevista de feina, sembla tot força correcte i l’ambient és prometedor i estimulant, cosa que avui en dia, on estic ara, ja no en te gaire d’aquestes coses. Si no fos perquè hi ha gent molt maca (també n’hi ha alguns que els hi calaria foc i per apagar-los els ruixaria amb querosè) ja hauria mirat molt més insistentment d’altres ofertes. Però no descarto res!

Quan ja he sortit de la entrevista i vaig a trobar-me amb la Fraggle (era força a la vora de casa seva) em truca un company d’una antiga feina, la qual ens devia (i ens deu) una pila de pasta dient que l’advocat te noticies fresques i que hi ha calerons pel mig! Que el dimecres ja podem anar-hi tots a ca l’advocat per què ens expliqui tot el tema i que comenci a entregar el que ens pertany (una gran alegria, tenint en compte que estàvem esperant aquesta noticia des de el 2004). El company em diu que hem de dur una història de la vida laboral per què repassi no se quines històries de paperassa a veure si podem cobrar alguna cosa més (com es nota que l’home va a comissió).

Cap problema!! Trucada al 012 i m’informen que per anar a buscar l’informe de vida laboral he d’anar a una oficina que hi ha just en front de la estació de França (que és la més propera a casa meva segons ells) i que l’horari és de 9 a 14h. Truco al jefe per dir-li que dimarts arribaré tard per culpa de la gestió aquesta.

El dimarts, ja que no obren fins a les 9, em puc llevar més tard i anar xino xano fins a la oficina de la S.S. i quan arribo em diuen que ara ja no fan aquesta gestió, que al 012 m’han informat malament i que des de l’1 d’octubre de l’any passat ja només es pot fer per Internet o per telèfon i que ho envien a casa per correu postal. Que si és una urgència (els hi dic que si, que al dia següent a la tarda he de tenir el paperet) podia anar al carrer Industria (bién!! A la vora de on treballo!!). L’horari és de 3 a 19:30.

Me’n vaig cap a la feina un xic emprenyat per la pèrdua de temps, però que hi farem...

Si et pares a pensar una mica, aquest canvi no te ni cap ni peus, ja que no s’estan estalviant sous centralitzant el procés a una única oficina (totes les altres segueixen obertes i amb menys feina encara) sinó que a més a més, s’hi ha d’afegir la despesa dels sous dels que estan a la tarda a la oficina d’indústria, la de les gestions per enviar per correu totes les sol·licituds fetes per telèfon i Internet... i això pagat per tots plegats... MANDA HUEVOS!!

Després de dinar, li torno a posar cara i vaig a fer la gestió. La cua és impressionant i pel que se sent, tenen problemes amb la connexió dels ordinadors amb Madrid. Jo em quedo per si s’arregla ràpid, però no hi ha res a fer, al final ens diuen que tornem tots demà.

Segona emprenyamenta del dia amb la S.S., però aquest cop soc més comprensiu... després de tot, si no van els ordinadors... no hi ha res a fer...

Després del dur dia de currele, toca un xic de relax... i un bon massatge fa miracles (i li dono un cop de mà a l’esquena, ja que hi som)

El dimecres era el gran dia, després del curro (tan intens com sempre) vaig anar a l’advocat i em dona l’alegria de la setmana!! Un preciós número de 4 xifres, que, tot i que el deute que tenia la empresa segons la sentència judicial era de 5 xifres, feia força patxoca tenint en compte que ho pagava el fons de garantia salarial. I potser encara traíem alguna cosa més en uns pocs mesos (però poquet)

I amb això hem arribat al dijous, avui... que com no... un altre dia de curro estressant, però amb temps per escriure aquest post ;-)