Andorra

Bueno, després d’uns quants dies posposant-ho ja toca posar-s’hi, així que aquí va el megapost de la setmana: LES VACANCES D’ANDORRA.

Dilluns 25/09/06 --> Parada i fonda

Toca llevar-se ben aviat per enganxar l’autocar a Sants. Eurolines es la companyia triada. Cap problema, les maletes ja estan fetes del dia anterior i anirem amb prou temps com per no anar amb presses (que no ens senten gens be ni a mi ni a la Fraggle...)

Arribem a les 8:10 a la estació d’autobusos de Sants. La reserva feta per Internet deia que l’autocar sortia a les 8:30.Anem a les taquilles, donem les dades de la reserva i ens tornen els bitllets on diu (aquí la primera surprise) hora de sortida de l’autocar: 8:15h!! Oleee!! Sort que anàvem amb temps de sobres... que si no em veig anant a Andorra a patita (amb la maleta a l’esquena). Segona surprise: només em donen el meu bitllet!! La Fraggle es pensava que la deixava aquí a Barna!!. No. Tot és un malentès. No m’havien dit que cada bitllet tenia un codi de reserva diferent (i només me n’havien donat un per telèfoooooooooooooooon, joooooo). Total... que en van deixar pujar “in extremis” Una mica més i el conductor arrenca sense nosaltres. Podíem veure com apurava el pitillu per pujar a l’autobús. No havíem ni posat les bosses al compartiment d’equipatge de mà que el tiu ja arrencava. Una mica més i se’ns cau tot al damunt. Almenys vam poder asseure’ns i cordar-nos el cinturó.

La resta del viatge va ser un remember del musical de Queen (tot escoltant el Live at Wembley’86 on vam apreciar que bé que ho feia el Craig Pesco) i, per riure al final del viatge, unes cançonetes de La Trinca.

En quan vam posar els peus a Andorra, la feina va ser nostra per trobar l’autobús que ens dugués cap a Ordino. S’ha de tenir en compte que no teníem ni idea de com eren les parades, ni els autobusos ni res de res.

Després d’una “parada tècnica” a un bar i documentar-nos sobre els horaris, aspecte i preus dels autobusos vam aconseguir arribar (per fí) a Ordino. Ara calia trobar l’hotel, el qual no teníem més dades que el nom.

Preguntant s’arriba a Roma (però amb l’hotel ens conformàvem) i un carnisser molt amable ens va indicar com arribar-hi. Total... que ens havíem passat de parada d’autobús i que era tirar 2 cruïlles enrere, cap a l’esquerra i a pujar la carretera comarcal. Desprès de la segona corba està l’hotel.

¿Us heu preguntat alguna vegada el que costa portar una maleta tipus “trolley” per una vorera en MOLT mal estat? Resposta: MOLTÍSSIM. La pobra maleta va rebre una de sotracs que encara tremola. Al final... ho vam aconseguir... VAM ARRIBAR AL HOTEL!!

Presentem el bonus de reserva esperant que ens diguessin quina habitació era per descarregar, posar-nos còmodes i tota la pesca... i... si... ho heu endevinat... tercera surprise: l’habitació no estaria disponible fins a les 14h :-(. Com a mínim podíem deixar tot l’equipatge dins de l’habitació (algo és algo).

Vam matar l’estona (si... som uns assassins del temps) fent el gos al hall de l’hotel. Per sort l’habitació va estar disponible abans i vam desfer la maleta amb tranquil·litat abans d’anar a dinar a un restaurant molt “cuco” que hi havia al poblet. Una bonica mescla de restaurant català i francès amb un lloro gris preciós al costat de la porta.

Desprès de dinar vam visitar el casc antic... o diguem-ne “centre” d’Ordino. Tot mooooolt petitet. Perquè ens comencéssim a fer una idea de lo petit que era tot... l’únic museu que hi ha al poble és de miniatures!! En el nostre periple, ens vam trobar amb l’oficina d’informació turística de la que vam rapinyar tota la informació que es va poder. Amb tot això dins de la motxilla, tornàrem al hotel a llegir amb calma i tranquil·litat lo rapinyat. Ens vam planificar lleugerament els dies i vam decidir sopar a l’hotel. Quina cutrada de sopar!! Un buffet que donava pena!! Si a allò li deien sopar... no teníem intenció de repetir l’experiència. El “fastuós” sopar constava d’unes mitjanes de vedella bastant passades, d’un lluç arrebossat que havia vist millors dies (i no em refereixo als que va passar dins del mar precisament, millors que aquells, cap!!) una amanida amb l’enciam força pansit i un brou d’un sabor i textura indefinits (no deia de què era i no vaig tenir intencions d’esbrinar-ho). Els postres consistien en unes natilles de sabor plàtan (que era lo únic que es salvava) i un iogurt de maduixa una mica raro.

Amb tan “esplendorós” sopar, vam tornar a l’habitació a acabar de desfer la maleta i a dormir aviat (que estàvem baldats!!)

Dia 26/09/06 --> La Ruta del Ferro i noms raros

Benvolguts amics, després d’una nit una mica mogudeta: una bufera que rieu-vos de la tramuntana, movent persianes a tort i a dret, espantant-nos de valent, etc... i, a més, uns matalassos que no van ser precisament els millors del món (dormir, dormíem, però descansar... allò ja era una missió impossible) ens vam aixecar i vam anar cap al menjador per esmorzar. Almenys, allò era més decent: torrades, melmelada, llet calenteta i freda (la Fraggle feia un combi de les dues), cacau, cereals, bacon, mini frankfurtets i uns cruasants boníssims. Vam omplir bé el dipòsit per poder fer alguna excursió decent pels voltants. L’única excursió que vam fer va ser la Ruta del Ferro, des de Llorts (si, si... no us rigueu, que el poble es diu així; no és un insult, és un nom) fins a La Cortinada (no és cap tenda de cortines, no demaneu encàrrecs a mida). Va ser una excursió relativament curta i una mica avorridota. L’excursió en qüestió consistia en una ruta que feien els antics ferrers andorrans, des de la mina (tancada en aquella època) fins que el duien a la farga per tractar-lo. Al llarg del camí hi havia tota una sèrie d’escultures realitzades amb diferents materials per diversos artistes internacionals. Tot s’ha de dir, les explicacions de les seves obres eren més incomprensibles que un discurs del Ferran Adrià. Jo diria que el qui ho va escriure anava ben fumat aquell dia.

Després de l’excursió, vam decidir baixar fins a La Massana. Encara era relativament d’hora per dinar i havíem de matar de nou el temps (si, som assassins en sèrie, ja ho sabem). El viatge en autobús ens va permetre fer un “rodeo” turístic per La Massana abans de saltar-nos la parada de l’oficina d’informació turística. Vam acabar al principi del poble i vam decidir dinar en un restaurant d’aquests de carretera on es veia tot de vehicles de treballadors. “P’alli que vamos que allà es deu menjar bé!” I coi, si vam dinar bé! Ens vam posar les botes (les de muntanya ja les dúiem posades, tot s’ha de dir). Dos plats i postre i ens vam queda la mar de bé. Però.... quarta surprise!!! Tenien el datàfon escatxarrat i ja em veieu a mi anant a l’altra punta del poble a buscar l’únic caixer que havíem vist durant el tour. La Fraggle es va quedar com a garantia (no, no pensava fugar-me i deixar-la allà, no; Lleig, lleig!!!) Vaig trigar una estoneta però al final vaig aconseguir treure pasta per poder pagar el dinar. La dona del restaurant es pensava que m’havia perdut i tot (s’ha de dir que vaig trigar ¾ d’hora en tornar).

Un cop pagat tot, toooooooooorna a fer el caminet per anar una miqueta més enllà que és on estava l’oficina de turisme local. Allà ens van indicar una ruta que semblava maca. Sota un sol de justícia, vam començar a enfilar el “caminet de pujada” que donava inici a la Ruta de Sispony (aquí abunden els noms raros, eh??). La ruta era maca però cap al final, va esdevenir una simple carretera entre urbanitzacions on no hi havia cap guia ni indicació de la ruta a seguir, apart del propi mapa que anàvem intuint on estàvem per les giragonses del camí. Resulta que al final, vam anar per on no tocava que havíem d’anar fins a on estava..... el restaurant on havíem dinat!!!!!!!!!!!!! Cagundena!!!!! Si ho sabem, anem directament des del restaurant per un bosquet la mar de cuco que era l’únic que se salvava, a part de la primera part de la ruta que transcorria per un altre bosc. La Fraggle va acabar agafant-li tírria a aquella dona de la oficina de Turisme! I qui no? Després de fer-te caminar com uns borregos per acabar al mateix punt des d’on havíem sortit feia quasi 3 hores (entre que havíem travessat toooooooot el poble fins a l’oficina de Turisme i fer tota l’excursió).

Vam agafar el bus de volta a Ordino, vam anar a l’hotel, vam descarregar i vam decidir anar a sopar a una pizzeria molt bonica al costat de l’oficina de Turisme d’Ordino (si, si, tenim fal·lera per les oficines de Turisme, què passa?? Ens tornen bojos!!) Tot havent sopat ens vam dirigir a l’hotel per anar a fer nonetes.

27/09/06 --> Caldea i retortijones nocturnos

Aquest va ser el dia més especial de tots... anàvem a Caldea!! Teníem la entrada a les 10:30h i volíem arribar amb prou temps així que vam sortir del hotel cap a les 9 per agafar el bus de les 9:15h cap a Escaldes-Engordany (un altre nom amb guasa). Era el dia del turisme a Andorra i a tot arreu hi havia ofertes turístiques i culturals diverses i gratuïtes. Després de rapinyar 4 tríptics, 2 llibrets sobre Andorra i una bossa tipus “jamonera” taronja d’obsequi, i fer 4 fotos vam endinsar-nos dins de l’edifici de Caldea.

Una petita galeria amb tot de botigues (moltes d’art) tope “fashion” amb unes escales al fons que treien la respiració de lo boniques que eren. Al pis inferior hi havia la recepció de Caldea, després de fer una miqueta de cua, vam entregar les reserves i ens van deixar entrar dins del complexe. Els vestuaris ja son curiosos (son mixtes) esculls una porteta, la tanques, et canvies, obres l’altre porteta que hi ha i deixes les bosses a les taquilles. De les coses maques que hi ha... es pot anar descalç per tot arreu. No hi ha perill de fongs ja que ho netegen tot cada dia (i no sé si 2 cops al dia fins i tot). Jo, com que tenia reservat el tractament de reflexologia podal a les 11h, vaig pujar al primer pis abans que res. Allí em van fer esperar una estoneta (no massa llarga) que vaig passar relaxant-me amb uns jardinets zen en miniatura (d’aquests que tenen sorra fineta).

El massatge va anar bé... força suaus, però tot plegat era per relaxar i no per tonificar, així que ja anava bé. Quan vaig baixar al pis de l’espai termolúdic, la Fraggle m’estava esperant a la vora de l’entrada a la piscina gran.

Vam gaudir del espectacle de música i aigua que feien cada hora i tot seguit m’ho va ensenyar tot (lo de Caldea, malpensats!!). Lo més impressionant, el tros de piscina que surts al exterior. L’aigua està calenteta, però fora pot fer un fred que t’hi cagues! (no era el cas per això). Vam gaudir tots 2 de l’estona en remull fins que cap allà les 12:20h la Fraggle se’n va anar a fer els preparatius per al seu tractament (un massatge shiatsu). Jo durant aquesta estona vaig fer una altre volta per l’espai termolúdic i una visiteta als banys indo-romans, que són 2 piscines, una amb aigua calenta (a uns 36º) i una altre amb aigua freda (a uns 14º, tot i que me’n vaig assabentar que aquella piscina, de fet, s’anava escalfant i aproximadament estava a 20º i no a 14º com deia el rètol). Després vaig donar una volta per la zona de “fitness” (encara que no tenia res a veure amb el que trobaríem a qualsevol gimnàs). Hi havia el hammam, que és una sauna turca (per a que us feu una idea) però amb una font d’aigua fresqueta al mig de tot per anar-se refrescant de tant en tant. També hi havia uns banys de peus (primer amb aigua calenteta i després amb aigua freda) que tenies que rematar fregant-te gel per el cos. Al mig de tot hi ha una piscineta amb 2 escales. No hi ha gent allí dins... i la raó és que l’aigua estava MOLT freda, aquesta si que estava a 14º, o a menys, perquè els de manteniment agafaven el gel del bany de peus i l’anaven tirant directament a dins cada cert temps.

Com que ja s’acostava el moment en què la Fraggle tornaria del massatge, vaig anar a esperar-la més o menys al mateix punt que ella m’havia esperat a mi. Quan va sortir, vam comentar la jugada (que si el massatge això, que si el massatge allò) i vaig dir-li tot el que jo havia vist (que ella no ho havia descobert encara). Després d’un tour per l’espai de fitness vam anar tots 2 a una zona relaxant anomenada “llum de Wood” (que era una sala amb butaques de plàstic força fosca amb una única llum negre i música relaxant).

Quan vam sortir d’allí ens vam adonar de l’hora que era i que hi havia gana. Així que tocava anar a buscar les carteres i tornar a pujar a la primera planta per dinar al restaurant que hi ha dins de Caldea: L’Oasis. Tot molt bo, i sa!! Fins i tot el pastís de xocolata que ens varem cruspir cada un :-P. Després de l’àpat, 4 fotos... i cap al vestidor que ja tocava sortir.

La tarda la vam passar per Escaldes de compres varies (CD’s i DVD’s a preus molt assequibles i regalets per la família) i quan tornàvem, vam pujar al cim de la Torre Mirador de Caldea que, per ser dia del turisme, es podia entrar de franc i una simulació d’helicòpter on podies veure part d’Andorra des de l’aire. També de franc.

Després de tantes “emocions”, vam decidir sopar a la vora de l’estació de l’autobús que ens duria cap a Ordino.

El sopar era casolà i força bo. La Fraggle, però, es va demanar uns calamars a la romana que no va pair molt bé. Va passar tota la nit amb mal de panxa i uns “rau-rau” que deu n’hi do. La pobre va passar una molt mala nit però per sort la cosa no va anar més enllà.

Però, abans d’anar a dormir, i tot pujant cap al hotel, vaig veure que el cel estava sense un sol núvol i vaig agafar la Fraggle cap a un caminet fosc allunyant-se de la carretera que pujava al hotel. Vaig fer un cop d’ull ràpid al cel i les meves sospites es van confirmar. Abans de continuar, s’ha de dir, que a la Fraggle no li agrada gens la foscor, i que aquell lloc de foscor en tenia força, però la por se li’n va anar tota en quan li vaig dir que mirés al cel. Es va quedar amb una carona d’il·lusió... que li lluïen els ulls!! Encisadora!! Fins i tot, es podia entreveure la Via Làctia.

Resumint, va ser el millor dia de tots. Llàstima del mal de panxa.

Dia 28/09/06 --> Canillo – Soldeu, 2 pobles, 1 camí (si arriba) i 2 guiris perduts

Al final, la Fraggle va poder dormir una miqueta; no gaire perquè els retortijones nocturns la van deixar feta caldo i portava una son i unes ulleres que li arribaven al terra. Després d’esmorzar, ens vam posar els abrics i les motxilles i vam dirigir-nos a l’autobús que ens portaria a Andorra i d’allà a Canillo. La veritat, si haguéssim tingut un cotxe, hauríem enfilat la carretera on estava l’hotel que portava directament a Canillo... però per allà no deixaven passar autobusos així que vam haver de baixar per tornar a pujar... i feien pagar més!! Un cacau!! Total, arribem a Canillo i, com no... anem a l’oficina de Turisme on la noia d’allà ens va dir que hi havia una excursió de nivell fàcil que transcorria dins de la muntanya i duia de Canillo a Soldeu (si, si, la de l’estació d’esquí). L’excursió es diu El camí del gall.

Ens posem bé les motxilles i les botes i comencem a enfilar el caminet de pujada (recorda la de Sispony, tot pujada). Hi havia un mapa ben complet (millor que el que ens havia donat la noia) en un panell de fusta massissa. Li vaig fer una foto per poder tenir un millor mapa. I també hi havia senyals. Tot va anar bé durant la pujada però entre el poble i el primer punt de descans (si heu jugat al Out Run, sabreu què és un Checkpoint, nosaltres li dèiem així) no hi havia cap senyal que digués cap a on havíem d’anar o on començava el Camí del Gall. Vam acabar més perduts que un pop en un garatge durant una bona estona. I hi havia trossos que no eren de dificultat fàcil (si això és fàcil, no ens volíem ni imaginar què era dificultat difícil). La Fraggle començava a angoixar-se perquè portàvem una bona estona donant voltes i anant en cercles fins que, per casualitat, vaig trobar un mur de pedra fabricat; això només podia haver-ho fet la mà de l’home així que vaig avançar-me un tros (la Fraggle es va quedar enrere) i vaig trobar el camí. Tot va acabar bé, la Fraggle es va tranquil·litzar i vam poder seguir el camí. Poc després, vam arribar al primer checkpoint.

La Fraggle va decidir fer fotos de tots els cartells de checkpoint per controlar el nostre avanç. D’allí en endavant, la cosa va rutllar sense cap problema... bé, tret d’un, ens vam quedar sense aigua a mig camí. Per sort, vam trobar un riu contingut per una presa. Després de varies intentones d’aconseguir aigua a través d’un rajolinet d’aigua, vaig trobar un camí que duia a la part de dalt d’aquesta petita presa i vaig omplir bé el bidonet que teníem del Decathlon. Ara, a racionar l’aigua amb cura.

Durant el camí ens vam topar amb dos grups d’escolars. Els nanos estaven encuriosits amb nosaltres. Tot s’ha de dir que la Fraggle i jo dúiem uns jerseis iguals, de Nike on posava Canadà (un record que es va endur de Toronto anys enrere) i texans blaus. Els nanos ens preguntaven si érem de Canadà, si érem fotògrafs, d’on érem... uns nanos desperts, ben macots i simpàtics. Ens van fer riure de valent.

La cosa va anar bé, en el vuitè checkpoint hi havia uns turistes anglesos d’edat una mica avançada que no sabien com tornar cap a Soldeu. Aquí la Fraggle es va lluir i va tenir una conversa molt agradable amb una de les angleses. Jo no vaig dir gaires coses perquè la meva pronunciació deixa molt a desitjar, però la vaig ajudar amb algunes paraules!!

Se suposava que l’última parada era el mateix poble de Soldeu però, en algun punt del camí, no vam saber trobar la indicació del camí forestal i vam acabar fent la resta del camí per la nacional. Estavem derrengats!!! Vam anar a un súper a comprar un pa de pagès i un paquet de pernil serrà per sopar a l’habitació. Però com que era un lloc turístic vam pagar-ne un ull de la cara. De tornada a Escaldes, vam passar per un altre súper per comprar dos plats de plàstic, un ganivet i una mica més d’embotit.

En arribar a l’habitació, vam agafar l’escriptori i dues cadires i, tot veient les noticies, ens vam endrapar tot el que havíem comprat (bé, tot el pa no, perquè estàvem plens). Aquella nit vam enganxar el llit amb unes ganes terribles, teníem els peus fets tapioca i els ànims ben desfets però ens ho vam passar bastant bé. En resum, un dia bastant mogudet.

Dia 29/09/06 --> Primer intent de Sant Julià de Lòria i Escaldes - Engordany again

Com que havíem vist que avui començava la fira medieval de Sant Julià de Lòria, ens hi tiràrem de cap. Enganxa un bus cap a Andorra la Vella, empalma amb un d’Andorra la Vella a Sant Julià de Lòria. Baixem tot il·lusi

nats a una gran plaça a la vora del centre del poble... i quan hi arribem... Quina decepció!! Encara ho estan muntant tot!! Mirem tots els cartells i veiem que si, que avui comença la fira, però que comença a les 18h!! Arrrrrrrrrrg!! Que hi farem (“força quan cagarem” que se’n diu). Ja que hi som veiem el poble i, com que no hi ha massa a veure, ens en tornem cap a Andorra la Vella per dinar, ja que havíem rebut el suggeriment de provar “El Refugi Alpí”, vam anar-hi a veure que tal s’hi menjava.

Gràcies, Farlopa, per recomanar-nos el restaurant. Tot molt bo. Força car, però bo i divertit!!

Us explico... el restaurant no té espectacle incorporat, però si et demanes un conjunt de carns fetes a la pedra, el que et porten és la carn talladeta però crua, i una llosa de pedra amb una resistència elèctrica sota per anar coent-la. I com que jo no gaudeixo cuinant... doncs enretireu-vos tots que m’hi poso!!

Per postres, la Fraggle es va demanar un gelat de vainilla (boníssim) i jo un de menta fresca (també deliciós), ens vam mirar fixament... i vam decidir demanar un tercer gelat (de xocolata) per a compartir entre tots 2 (si la vainilla i la menta estaven així... el de xocolata ja podia ser la òstia).

Després d’aquest senyor àpat, vam caminar una bona estona per la zona i ens en tornàrem cap al hotel. Aquesta nit vam sopar a un restaurant que hi havia una mica més avall del hotel que es deia “El coll d’Ordino”. El cambrer era d’allò més guasón. S’ha de dir que com que havíem dinat força i un xic tard, a dures penes ens va entrar una amanida i un plat de pasta (que més que un plat semblava una safata sencera). Un cop vam sortir, ens en tornàrem al hotel per fer les maletes i a dormir, que el dissabte teníem el temps força just per fer tot el que volíem.

Dia 30/09/06 --> Vila medieval i se’n tornem-hi

Avui ja ens en anem cap a Barcelona. Però com que els autobusos, en dissabtes i festius, trigaven més de lo normal, doncs ens havíem aixecat a les 7h. No hi va haver cap problema per esmorzar 30 minuts abans. Però el cacau avui estava assegurat. No podíem deixar les maletes a la consigna de l’estació d’autocars més que 1h30 abans de sortir sota risc que te l’agafessin per error. Total, que havíem de deixar les maletes a la consigna de l’hotel i la cosa quedava així: havíem d’agafar un autobús per anar cap a Andorra, l’altra per anar cap a Sant Julià de Lòria, un altre per tornar a Andorra i l’altra cap a Ordino per agafar la maleta i agafar un taxi per anar cap a l’estació d’autocars.

El laberint del Minotaure, al costat d’això, és l’AP-7!!

Amb son acumulada, ens vam llevar del llit. Lo bo és que aquella havia estat la última nit que dormíem en aquells llits tan incòmodes. Almenys, això va dir la Fraggle. Així que, amb un fred que pelava, ens vam dirigir cap al primer autobús que, en teoria, sortia a les 8h15. Quan arribem, veiem que el conductor diu que surt a les 8h45. Si ho sabem... no anem amb tantes presses!! Ai, ai ai! Si es que... esperar amb un fred que pela... no mola gaire. Total, que arribem fins a la parada de l’autobús que hem d’agafar per anar fins a Sant Julià de Lòria. Vam arribar a Sant Julià vora les 10h30 i el mercat ja estava ben plenet. Les paradetes estaven muntades i hi havia productes artesanals de diversos llocs de Catalunya: Vic, La Seu d’Urgell, Oliana, etc.

A la plaça central, hi va haver un pregó i estaven tots els oficis: la ferrera, el vidrier, el picapedrer, el fuster, el llauner, el marroquiner (l’art de tractar el cuir), etc... tots estaven fent demostracions de les seves habilitats i podies comprar els seus productes cosa que vam fer amb el vidrier.

Vam veure moltes paradetes. Una de ben curiosa: joguets artesanals i també jocs d’enginy fets de fusta. I també una altra on una dona feia bufandes amb un telar dels d’abans. Vam comprar algunes cosetes per la família i amics i vam anar a cercar un lloc on dinar. En un restaurant de tapes, la Fraggle i jo vam dinar molt bé i vam acabar ben tips. Tot just després de dinar, vam estar mitja hora i, vora les 14h30, vam marxar de nou cap a Andorra (esperant una bona estona el bus que se’ns va escapar... vam agafar l’exprés i cap amunt). Vam fer tot de compres varies a Escaldes – Engordany i després, cap amunt a l’hotel a buscar les maletes, organitzar-nos bé les motxilles perquè hi cabés tot, trucar un taxi per dur-nos a l’estació d’autocars, deixar les maletes a consigna (ara si!!!!!!!) i torna a cercar un altre lloc per sopar ben d’hora perquè l’autocar sortia a les 20h15!! Ufffffffff!!!

Tot sopant ben tranquilets i un bon menjar, a aquella hora feien una gala ben estranya per TV3: Premis de la Cultura o alguna cosa així. Després de sopar, ens vam enfilar cap a l’estació d’autocars. Aquí sí que vam tenir temps per anar tranquils cap a l’autocar, xerrar amb el conductor (aquest sí que era força simpàtic i ens va anunciar la normativa de seguretat sobre l’ús dels cinturons de seguretat en carretera) i posar-nos cadascun en un seient per deixar l’altre per les motxilles. El viatge es va amenitzar amb la pel·lícula Aeon Flux. Nosaltres ja l’havíem vist i ens va agradar molt. La última part del viatge va ser bastant esgotadora perquè intentàvem dormir i no podíem dels sotracs de l’autocar. Al final, vam arribar a Sants - Estació i va tocar fer cua per un taxi. Deu n’hi do la gent que hi havia! Ens va tocar un taxista força eixerit i simpàtic però el pobre era novatillo en el negoci: portava 3 mesos així que, molt amablement, el vaig guiar cap a casa meva i li vam donar uns quants consells sobre el meu barri (el Raval/barri xino... digueu-li com vulgueu).

Una vegada a casa, vam treure la roba per rentar, vam arreglar l’habitació i ........... A DORMIR!!! Fins que el cos ens digués prou!!!

Les vacances es van acabar. Tot s’acaba. Lo bo és que ja podíem descansar. Almenys em quedava un dia més i el dilluns jo ja anava a treballar. Però la setmana del 9 me l’he agafat festa així que només hauré de treballar una miqueta més.

En resum, aquest viatge ha estat molt bé!! Ens ha permès desconnectar una miqueta. Però ens hem adonat que Andorra és un país que s’ha de visitar en cotxe perquè el servei d’autobusos deixa molt a desitjar.

Apa, esperem que aquest mega-reportatge us hagi agradat!!

Esperem les vostres opinions i comentaris!!

Ara ja podeu descansar els ulls una miqueta, beure aigua i estirar les cames i tots aquells músculs que estiguin adormits!!