Sentiments i pensaments

Sabeu aquells dies que comenceu a pensar? Aquells dies que t'estires al llit, avorrit, i comences a donar-li a les neurones i a centrar-te en els teus sentiments i com et sents respecte a la vida?
Els que estem aturats tenim molt de temps per fer aquestes coses i si no estàs en aquesta situació no entens com podem estar tanta estona sense fer res.
Avui, 11 d'octubre (recordeu que escric amb retard) ha estat un d'aquests dies.

Des que estic a ca la meva àvia, a l'atur i buscant feina, sense més preocupacions que cuidar d'ella i de mi mateixa... estic molt més tranquila i estic aprenent a agafar les regnes de la meva vida, cosa que pensava que mai aconseguiria.
Així que mireu-me, prenent nota al Excel (versió OpenOffice) de totes les despeses que realitzo durant el dia (per veure si puc estalviar), no tenint aquelles ganes boges d'anar a casa del Brioxet perquè ja no estic a casa meva, ja no tinc aquella necessitat desesperada d'allunyar-me de la meva familia i aquelles ànsies de fotre el camp de casa meva. Per fi he trobat un lloc (temporalment) per estar aïllada de tot i de tots.

Ara em sento.... bé, és la paraula. Com si m'haguessin tret un pes de sobre. No sé com explicar-ho.
L'únic que sé és que, apart d'enyorar la convivència amb el Brioxet, de tocar-lo cada 2x3 i fer-li moxaines, començo a sentir que sí que sóc capaç de fer coses importants en la meva vida.
Això ja és un pas. L'altre seria començar a donar-li el valor que li correspon a les coses que faig en el dia a dia.

El fet més important ha estat abandonar casa meva durant una temporada per estar més tranquila. Ja no estic en constant tensió per por a represalies, ja no estic pendent que qualsevol cosa que faci irriti a mon germà (el qual últimament està més que insoportable). Sento que se m'ha tret una responsabilitat de la qual me'n volia desfer i no era capaç de desfer-me'n. Ara, tots els assumptes de casa meva me'ls miro amb una perspectiva allunyada i objectiva que em sorprèn a mi mateixa.
Ara ja no tinc aquelles ganes de contentar a tothom, d'haver d'estar a tots els llocs i de satisfer a tothom per igual.

Ja no tinc aquelles ganes de voler aconseguir l'aprovació de ma mare per qualsevol cosa, ja no necessito cercar aquella gratitud per part d'ella per tot el que feia a casa, tot allò que mon germà no feia, tot allò que m'exigien que fes a la perfecció i que a l'altre ni li mencionaven que ho fes.
Ja no trobo a faltar les baralles amb mon germà per cada vegada que no aconseguia el que ell volia de mi. L'únic que m'agradava d'allò era la sensació de reafirmació de la meva autoritat, el fet de saber que ja no soc la seva germana petita, sino una persona amb pensaments propis que no es deixa imposar pels seus desitjos, que la seva germaneta està creant-se una vida per ELLA MATEIXA, que s'ho curra, que s'ho està treballant sense necessitat d'enchufes (encara que un parell no anirien malament), que li surten dents i no dubta en utilitzar-les. QUE ESTÀ MADURANT.

A aquesta persona no li agrada que la tractin amb condescendència, que la tractin com si fos una tonta o que la subestimin. No li agrada que la pressionin massa ni que li estiguin massa a sobre sobre un determinat tema perquè aleshores, del pur tedi, perd la motivació per realitzar aquell tema en concret.

Seguiré sent la Fraggle, però diferent alhora.

Ara ja us he buidat la meva ànima (tranquils, encara tinc suficient per sobreviure). Com em va dir un amic meu: “Tan alta que ets i tens un cor que no et cap de tan gran que el tens.”

Les persones les vas coneixent i, amb el temps, se'ls pot veure o no el plumero.

Espero que us hagi agradat el que he escrit. M'ha sortit directament de dins. Petons a tots/es i gràcies per llegir-me.