Brioxet A.I. (Abans d'Internet)

Abans de començar el post, només dir que és una cosa que feia temps que em passava pel cap d’explicar. És un capítol de la meva vida tancat i barrat, però que l’he tancat més dins meu que altra cosa. No és quelcom que m’afecti profundament avui en dia, ho he acceptat, i llestos.

Però qui sap si a algú li pot servir de “guia” per no caure en els mateixos errors...

Per situar-nos, aquesta història passa ara fa uns 11 anys, si fa no fa. Aleshores jo era un noi més aviat tímid (molt tímid, extremadament tímid). Diguem que havia estat força ben educat, però socialment (a excepció de les 4 amistats que acostumàvem a sortir sempre plegats) era una autèntica nul·litat.

Aquestes 4 amistats eren (no diré noms, però per aclarir-me jo mateix posaré inicials i va que t’hi mates) R, A, T i J. Ens coneixíem des de feia força anys tots plegats.

Jo dins d’aquest grup, n’era un més. Potser no destacaria massa, però ja m’estava bé.

Aleshores, va entrar dins del grup una noia, la E, i va entrar simplement perquè va començar a sortir amb en J. Fins aquí cap problema. Va ser rebuda com una més i hi tenia una bona amistat, tant amb ella com amb la seva família.

Passat un temps en J i la E varen tallar la relació (diguem que hi havia problemes de decoració cranial femenina de per mig). Ella va quedar molt afectada i enfonsada. I com que tot plegat va passar a l’agost i tothom estava de vacances fora de Barcelona, menys un servidor, així que em vaig decidir a animar-la tot el que pogués i un xic més.

Era una amiga i no la deixaré pas a la estacada. Diguem que no puc veure patir a algú del meu entorn i quedar-me creuat de braços.

Quedàvem quasi cada dia i jo intentava distreure-la. I per part meva la cosa va passar d’una amistat a alguna cosa més: una obsessió per què fos feliç (aleshores no li deia pas obsessió precisament).

Ella, de tot aquest procés no se’n va adonar pas. No havia fet cap mena d’acció que pogués despertar-li cap mena de sospita. En aquell moment jo pensava que acabava de sortir d’un cop dolorós i que com a poc el que faria seria enviar-me a pastar fang, així que millor esperar-me a un moment més oportú.

Se’n va anar de vacances uns dies a la caseta que s’havien fet els seus pares, i com que per aquella època els mòbils no eren el que són avui en dia (only apte per a yupis) doncs el contacte es va perdre fins que no va tornar a Barna.

I quina presa de contacte!! Resulta que va tornar realment “turulata” per un xitxarel·lo italià (que en direm F) que va conèixer al seu lloc d’estiueig.

El italià en qüestió no era més que el típic que ve de vacances a Espanya, s’intenta lligar a totes les que pugui i apa!... ens en tornem i seguim del mateix pla al propi país. Van mantenir el contacte via telèfon i cartes durant uns pocs mesos.

La sorpresa no direm que em sentés gaire bé tot i que ho vaig dissimular perfectament. Tot plegat potser va aconseguir reafirmar-me a la meva posició de “fer-la feliç i ja et tocarà a tu” (es que la veia tan contenta i alegre!!)

Va arribar cap d’any i vam sortir tooota la colla (la E inclosa). Ella va enganxar un pet dels grossos i estava que no s’aguantava. Entre jo i l’A la varem dur fora a veure si amb la fresqueta es revifava una mica. L’alcohol feia que fos un xic més llençat de lo normal, però veient l’estat en el que estava ella, MAI li hauria dit pas res. No voldria pas que penses que m’estava aprofitant!! (soc molt gentil i educat jo)

Com que estava agafant fred, li vaig deixar (a la E lògicament) el jersei que duia. El que vaig veure a continuació em va sentar com una patada al fetge (per no dir als collons): l’A li estava fent un petó!! La mare que el va parir!! Estava fent just el que jo no feia per ètica!!

Va ser un cop massa fort per a la meva patidora psique... vaig fer una cosa que mai més repetiré: Anar directe a la barra i gastar les 3 consumicions que em quedaven (era una macrofesta, per tant garrafó reserva assegurat) en 3 cubates de diferents licors (un de whisky, un de rom i un de vodka) beguts a “Sant Hilari” un rere l’altre (només el temps que trigava en fer la cua entre consumicions).

Amb el cervell totalment desinhibit, vaig cridar a ple pulmó tot el que vaig necessitar (amb la música no se’n va adonar ningú que jo sàpiga) i vaig tornar a sortir fora. Molt “esportivament” vaig felicitar a l’A per la conquesta. Jo m’havia tallat i perdut la oportunitat després de tot, però la felicitació va anar acompanyada d’una advertència: si li feia mal, se les veuria amb mi. Bé, no recordo si va ser aquesta frase, o que el matava, o que li arrencava el cap, que pel cas era el mateix. La obsessió ja començava a arribar al cim (un cim que es va perllongar durant força temps, s’ha de dir)

L’A, va ser l’únic de la colla que se’n va assabentar del que em passava pel caparró en aquests “affaires”.

De fet, van ser 2 anys en els que vaig enfortir lligams d’amistat amb l’A. I que quan li’n passava alguna amb l’E doncs corria a explicar-m’ho per veure que en pensava. Pràcticament seguia fil per randa tot el que li deia.

Quina ironia, jo que era incapaç de obrir els meus sentiments cap a l’E i donant els consells a l’A perquè els apliqués (i a sobre amb èxit).

Van ser un parell d’anys amb la moral aproximadament a l’alçada del clavegueram (mireu si era baix), lo únic que em “consolava” era que ella era feliç, i, ¿qui era jo per destorbar la seva felicitat?

Fins que va arribar el dia que vaig tocar fons, i vaig explotar. El resultat va ser una carta en word, dirigida a ella, buidant-me tot el que em passava i em veia incapaç de dir-li-ho a la cara. Va ser un simple word, dins d’un disquet, aprofitant que li tenia que dur un CD (no recordo quin), el vaig deixar dins de la caixa, perquè el veiés sense problemes.

En aquest word, no hi havia pensat des de feia una pila d’anys, i dubto que a part d’ella mateixa i jo, hi hagi algú altre que ni tan sols en conegués la seva existència. Em va costar dies d’escriure’l. Les “papallones” que només poden provocar els nervis (per l’angoixa en sí) m’arribaven a fer mal a la panxa i tot!

Per sort, quan ho va llegir, al cap de poc temps (no recordo quants dies) vam quedar (només els 2) per xerrar del contingut de la carta. Potser va ser el començament de la sortida del pou. El fet d’estructurar els pensaments i haver-ho de parlar, em van fer reaccionar i adonar-me de lo ridícul dels meus pensaments. Va ser aleshores quan em vaig adonar que allí no hi havia (en cap moment n’hi va haver) cap mena de desig físic cap a ella, que TOT era platònic. Aparentment, de la conversa no se’n va treure res tangible immediatament, però va ser el detonant per reaccionar.

La amistat va perdurar, però a partir d’aleshores ja va ser només això, una amistat. Tenia una bona relació amb ella i amb la seva família, que em tenien en un pedestal, ja que l’havia ajudat moltíssim quan ho va necessitar.

Mirant-ho amb la perspectiva dels anys, puc afirmar que d’amor... no hi va haver. Però com que no havia tingut mai cap parella (ni rotllos, ni res de res) doncs no ho sabia interpretar. Avui sí que conec perfectament la diferència entre l’AMOR (gràcies Fraggle, per fer-me l’home més feliç del planeta quan estic al teu costat) i un INSTINT PROTECCIONISTA (que era realment el que estava sentint sense saber-ho).