Mares!!

Com començar… ni amb elles ni sense elles. Per sort em porto molt bé amb la meva, però hi han coses que em treuen de polleguera.

Abans de continuar, una petita descripció de ma mare. Dona (lògicament) força grandeta (en té 73 encara que n’aparenti 10 o 15 menys per la seva vitalitat), i molt justa de pasta gracies a les “fantàstiques pensions de jubilació” que rep mes a mes.

Ja que pateix aquest desgavell econòmic, jo i la Fraggle, que, per si no us havíeu adonat, es la meva xicota, havíem quedat que els dissabtes, aniríem nosaltres a comprar al súper. Ella seguiria anant a la Boquería a comprar la típica carn, peix i fruita/verdura si està a bon preu, i nosaltres compraríem tota la resta de coses, en un principi en quantitat suficient per passar tota la setmana.

Nosaltres ja tenim força clar que els dissabtes pel matí estan dedicats a comprar el que calgui, que qualsevol compromís que tinguem, serà tot just després de comprar, arribar a casa, guardar-ho tot, i arreglar-nos (si es que cal).

Per una vegada que tenim un compromís el dissabte (havíem quedat per anar al Tibidabo amb uns amics) ella ja havia assumit que no hi aniríem a comprar, que passaríem de tot i sense preguntar-nos resulta que apareix per casa, amb el carro tot plenet de les coses que suposadament havíem d’anar a comprar nosaltres, amb l’excusa de “i jo que sabia?” i la de “jo pensava...” i quan li diem que això ho fem per ella, per ajudar-la econòmicament, que després es queixa de que no en té ni 5... (moment en el que justament diu que s’ha quedat sense res per anar a comprar al súper).

Lo fet, fet està, i no cal queixar-se més, però que a partir d’ara ja es doni per enterada.

Vaig i li comento que quant li ha costat lo que ha comprat al súper, que jo ho pagaré... i diu que res... que és igual... i després, d’aquí a un parell de dies com a molt, que no te pasta i que necessitarà que li deixi la mateixa pasta que no m’ha volgut acceptar ara.

Al final surto guanyant jo (ella rep la pasta que jo volia donar-li de bon principi) però no seria millor que es deixés fer una miqueta més i estalviar-nos tanta lamentació?

Bueno, ja m’he desfogat... ja havia avisat que aquest blog seria una via d’escapament, no? Doncs ja ha sortit la primera... espero que trigui en sortir la segona, senyal que tot rutlla de primera.