Reflexions a la bici

Avui és un dia d’aquests que m’he aixecat amb predisposició a les menjades d’olla, a les possibles entrades d’aquest blog (o no), un dia dels que se t’acuden idees, comentaris aguts, o sarcàstics, o àcids... i que no te’n recordes 5 minuts més tard perquè estàs massa liat en aquell moment per apuntar-t’ho (per exemple quan vaig en bici cap a la feina des de casa o cap a casa des de la feina).
Aquest és un bon moment per deixar anar la ment (lo just per no topar amb ningú).
A mi personalment em relaxa força, encara que no tingui pensaments profunds ni res, es una forma de treure tota la adrenalina sobrant del cos, a base de sprints entre semàfors o tranquil·litzar-me gaudint del vent xiulant-me les orelles mentre em deixo portar per la inèrcia.
Sempre entre pensaments profunds hi ha la personalitat més sarcàstica/agressiva que surt quan veig coses que indignen/emprenyen com les típiques persones que es creuen que el carril bici deu ser per passejar el gos (amb pipican incorporat i tot). Aquests van seguint el carril bici mil·limètricament amb el gos. N’hi ha que ni es dignen a recollir les deposicions de la seva mascota de 4 potes (avui mateix me n’he trobat fins a 6 a diferents trams del carril bici de Gran Via entre Passeig de Gràcia i plaça Tetuan).
Lo més perillós que em va passar una vegada (i espero que mai més) va ser de nit, com que anava sol per la Gran Via i no s’hi veia ningú, vaig accelerar per arribar abans a casa aprofitant el reguitzell de semàfors en verd que tenia davant. Jo anava tal i com es recomana a tot arreu (es a dir, amb llums a la bici, armilla reflectant i casc homologat) així que no seria per que no se’m veies precisament. Doncs resulta que l’amo del gos anava pel mig de la zona de vianants i el seu gosset (era dels petits) estava just als matolls que separen el carril bici dels cotxes lligat amb una corretja d’aquestes extensible amb una fina corda (que per ser de nit no veia a la distància). Va anar de poc que no em vaig menjar la corda l’amo i l’animal de cop, per sort no m’havia relaxat i vaig reaccionar a temps per aturar-me. Molt be que jo anava força ràpid, però el que em va repatejar l’estómac va ser la mirada de l’amo com si jo fos el culpable i que si el seu quisso volia pixar als matolls mentre ell passejava a 3 metres no era ningú jo per fer-li canviar els plans.
Tema a part és l’estat del carril bici en alguns punts (punts molt concrets s’ha de reconèixer)
A plaça Tetuan... intenteu seguir fil per randa el carril bici i desprès en parlem en detall si voleu... en especial la zona al interior de la plaça, on quasi es necessita un matxet per tallar alguna de les palmeres (o el que sigui aquella planta) que sobresurt ocupant més de mig carril bici i obliga a fer curioses posturetes per no cruspir-te-la al passar.
A Gran Via, hi ha algunes plaques metàl·liques que fa por passar-hi per damunt de abonyegades que estan (jo de fet ja ni hi passo si no es estrictament necessari)
I una altre planteta que necessitaria un tall seria la que hi ha plaça mossèn Cinto Verdaguer separant Mallorca de Diagonal (però això no es res en comparació a la de Tetuan)
Digueu-me perepunyetes, però abans d’ampliar els carrils bici, crec que s’haurien de cuidar amb més cura els que ja hi han. El plànol de carrils bici de Barcelona sembla molt complet, però es irreal, ja que han posat els carrils existents i els que volen fer, però encara no s’hi ha posat pas ningú a fer-los.
Tot i que reconec que no m’estranya pas que la majoria dels ciclistes urbans tinguem una fama pèssima, també estic fart de veure com la majoria es salta els semàfors com si no fossin res, esquivant cotxes i vianants per un igual o que van per una zona sense carril bici com si anessin sols esquivant les persones en un boig eslàlom sense possibilitat de medalla alguna.
Realment tots hi tenim que posar de la nostra part: uns sent més tolerants, d’altres més respectuosos i les autoritats (les que toquin) tenint més cura per l’estat de tot plegat.