LA PARELLA MERAVELLA HEROICA

Avui no us creureu el que ens va passar al Brioxet i a mi ahir!
Som uns herois encoberts!!!! Pel dia som la Parella Meravella, .... però al vespre, surten els nostres alter egos... els salvadors de la humanitat! Els que no descansen fins que tot està resolt (ens esperen llargues nits d’insomni, crec)
Tarambana, ja ens pots fer uns passis pel Club d’”Herois de pa sucat amb oli”!
Avui us explicarem el relat de com hem ajudat a una parella de turistes en problemes.

Tornàvem de casa meva ahir per la tarda amb la línia verda direcció Liceu. Les 8 i algo de la tarda. El metro a petar de gent. Semblem japonesos. Per sort, estàvem asseguts. Jo començava a agobiar-me per tanta gent i li vaig comentar al Brioxet si baixàvem una abans (Catalunya) i fèiem la parada que quedava tot baixant xino-xano per allunyar-nos de la massa pudenta del metro.
Aleshores intentem sortir. Molta gent enmig dificultava la sortida. Després vam comprovar que eren pispes!! A força d’empènyer ells havien birlat la cartera a un turista i havien començat a caminar una mica massa de pressa per la massa ingent de gent que hi havia a aquelles hores al metro. El Brioxet li va dir a l’home (en anglès) que el lladre s’havia anat per allà, que corregués per veure si l’enxampava. Com que nosaltres havíem de sortir per la mateixa sortida, vam veure com la parella de turistes parlaven amb el guàrdia d’informació.
Aleshores, l’Heroi 1, Brioxet, va començar a parlar amb el guarda de seguretat per explicar-li el que havia vist. L’Heroïna 2, la Fraggle, vaig començar a traduir-li en anglès a l’home tot el que li estava dient el guarda. Aleshores el guarda em preguntà si parlo anglès i em va dir que els indiqués com s’anava a la comissaria de policia de Plaça Catalunya (la soterrada). Com que no teníem cap mena de pressa, els vam voler acompanyar fins allà i comentar-los-hi el que havien de fer amb més urgència. No era plan de deixar-los penjats allà enmig de tota la gent!

Per trencar el gel, vaig començar a fer les preguntes de rigor: què havia notat, on duia la cartera (butxaca del darrere... adiós muy buenas) , què hi duia (del cash ja se’n podia oblidar)... coses d’aquest tipus per calmar una mica els ànims! També els anava dient que no trigaríem gaire a arribar, que gustosament els acompanyàvem i que no teníem cap mena de pressa, que podien estar tranquils que els guiaríem sans i estalvis. L’agraïment se’ls notava a la cara.

Una vegada arribats a la comissaria dels Mossos a Plaça Catalunya, m’atanso al poli de guàrdia i li dic que portem aquesta parella de turistes que els han robat la cartera al metro quan ens diu que ja han tancat el servei de denuncies i que hem d’anar a l’oficina de Nou de la Rambla. Em giro i els diem que hem d’anar a una altra comissaria “no gaire far from here”, a 15 minuts caminant. El Brioxet es feia entendre molt bé eh???? S’estava defensant bastant bé.
Anem guiant-los cap a la Rambla per anar cap a la comissaria i, quan el Brioxet li indica que és Rambla avall, ... casualité... l’hotel on s’allotjava ell (portava des de dimecres... la dona havia vingut precisament ahir) estava de camí a la comissaria.... l’Ambassador! Canela fina!
Vam arribar a l’hotel. L’home va parlar amb el recepcionista perquè anul•lessin la targeta - clau de l’hotel (és una d’aquestes xifrades que te l’enduus a tot arreu) i va deixar la maleta de la seva dona i, agraint-nos per enèsim cop, van estar llestos per dur-los a la comissaria.
Per anar més ràpids, els vam dur per carrerons no gaire transitats però totalment buits així que no corrien risc de ser robats de nou! Tot i que fan una miqueta de yuyu, si no hi ha ningú, no et poden robar!!
De camí a la segona comissaria, es presenten. Ell es diu Kevin i és de Kansas, Texas. La seva dona... bé, promesa, perquè es casen aquest any, es diu Sabine i és nascuda a Dusseldorf. Es van conèixer a Alemanya i es casen aquest any!
Nosaltres també ens vam presentar. Tot xerrant passem per davant de casa del Brioxet i ells comenten que és un carrer molt bonic i concorregut! SI! Concorregut és la paraula i sobretot sorollós si hi vius aquí! Quan els ho comentem, es queden sorpresos però assenten comprensius!
Poc després arribem a la comissaria on, novament, informo a l’agent que portem aquesta parella de turistes que els han robat la cartera al metro. Després l’agent es fa càrrec de la situació.

Quin domini tenia el tiu, de l’anglès.... com que el practica cada dia amb guiris, doncs el te millor que jo!

La Sabine aprofita per demanar-nos el correu electrònic i ella ens dona el seu. El Kevin es posa a fer unes trucades per anular la seva targeta VISA i, com a gest de bona voluntat, ens quedem a esperar-los fins que acabin els tràmits corresponents. Xerrem una mica més amb la Sabine fins que criden al Kevin i els donen uns papers que han d’omplir. Pacientment esperem percatant-nos de la bona acció que estem realitzant i que poques persones haurien fet el que estàvem fent nosaltres!! Que ens agradaria rebre el mateix tracte si ens passés el mateix en un altre país (que no desitjo que ens passi, però ja m’enteneu, nanos).

Filosofies apart, al cap d’una estona que es va fer eterna, el Kevin va poder fer les trucades i els passos més importants ja estaven fets. El pobre feia unes cares quan trucava perquè no paraven de fer-li preguntes xorres com ara: Té el número de la targeta de crèdit?I ell li deia que no, que li havien robat. Que era per dir-li al qui estava a l’altra banda del telèfon: NO sé si t’has enterat però t’ho diré per cinquè cop: No tinc el numero de la targeta de crèdit perquè me l’han robada, maco/a!

La Sabine necessitava cigarretes així que va sortir fora per fumar una estona.
Van acabar d’omplir els papers i ja estava oficialment denunciat!

Lo més carregós ja s’havia fet. Ara només quedava esperar a que tot se solucionés. Per sort, el passaport el tenia separat de la cartera i no hi va haver més problemes.
Estaven tan agraïts pel nostre gest que ens volien convidar a sopar aquella mateixa nit,... però no podíem perquè ja ens esperaven a casa del Brioxet per sopar, però... jo els vaig proposar de quedar avui per si volien visitar alguna part de Barcelona i anar a prendre alguna cosa! Aleshores ens vam intercanviar els mòbils i ens van prometre que ens trucarien avui per quedar i agrair-nos el que vam fer per ells.
El Kevin no podia expressar quant d’agraït estava d’haver trobat dues persones que els haguessin ajudat i s’haguessin pres tantes molèsties per ells. Estava emocionat i tot!

Si una cosa hem tret d’aquesta experiència, és de que tant el Brioxet com jo som persones de bon cor i que el fet d’haver ajudat a dues persones completament desconegudes, a part d’haver-te fet sentir feliç per dins i haver-te tatuat un somriure als llavis durant una bona estona, t’ha donat la oportunitat de conèixer dues bellíssimes persones, honestes i sinceres, totalment agraïdes pel que has fet per ells. Ens sentim orgullosos del que hem fet i sé que seguirem en contacte amb ells... encara que sigui per veure com està la cosa per Kansas!

Va ser un vespre de divendres completament diferent al que sempre m’havia imaginat però no ho canviaria per res del món.

I pensar que tot ha passat perquè vam decidir baixar una parada abans... el destí va per camins inesperats!